Les meves expectatives personals i professionals

El meu nom és Adrià Tortosa, vaig néixer el 21 de Febrer del 1992 ara fa 16 anys. Actualment sóc estudiant de primer de batxillerat del centre IES Torre Roja. Des que era petitet vaig saber que se’m feia menys costa amunt tot allò relacionat amb les ciències que no pas allò relacionat amb les llengües i és per aquest motiu que vaig escollir el batxillerat de ciències i tecnologia.
Les meves expectatives o fites per aquest curs no només estan relacionades en anar aprovant les assignatures, sinó que posaré ganes i esforç per aprendre, culturitzar-me i agafar nivell per poder afrontar nous reptes. Aquesta decisió la vaig prendre quan era conscient de que jo feia batxillerat perquè volia, sense estar obligat a seguir estudiant. A més, ara sóc jove i tinc l’oportunitat d’estudiar, és ara quan haig d’esforçar-me per aconseguir un futur millor.
De les meves expectatives professionals en un futur llunyà no se’n podria treure aigua neta, ja que encara no ho tinc clar. Encara que, si hagués de triar un camí pel qual seguir estudiant m’agradaria triar algun tipus d’enginyeria.
Les meves expectatives personals d’aquest any estan àmpliament relacionades amb les professionals. Com que no tot a la vida es pot tenir, en el moment que vaig escollir continuar estudiant, vaig haver de sacrificar altres coses. No podré passar tan de temps amb els amics, amb la família, ni amb la xicota. Això són aspectes que s’han d’assumir i per aquest motiu no em puc proposar passar tot el temps del món amb els amics, anar de festa en festa o passar infinites hores amb la família. Sóc conscient de que a la vida és bo fixar-se fites però també és important valorar si les pots aconseguir o no. Malgrat que no pugui passar tan de temps amb tothom aquest curs les meves expectatives personals són conservar i fer feliços a tots els que tinc a prop. Les meves fites personals en un futur, de moment no són importants.

El último minuto

Tras el golpe final se encontraba en el suelo. De tantos golpes que había recibido ya ni oía el bullicio de la multitud, ahora la lucha era entre su cuerpo y él. Sabía que si se volvía a levantar le golpearían de nuevo, así que optó por abrir ligeramente los ojos, pero no pudo. Sus ojos eran ahora dos pelotas de beisbol ensangrentadas. De una arcada escupió una mezcla de sangre, tierra, saliva y un diente en su último estallido de vida. De tantas heridas que tenía, ni las notaba, sólo percibía que colgaba de un hilo de seda, el cual podría romperse en el momento menos pensado. Mientras moría, en su interior tatareaba esta estrofa:

Se encuentra en ese cuerpo malherido,
Que nunca dudó en arriesgar,
Su vida de pos de un sueño,
Que ya no conseguirá,


Que tengan claro en sus mentes
Que yo jamás me rendí!!!
Veo venir una dama
Sonriendo hacia mí.

Si esa dama es la Muerte...
¿Quién tiene miedo a morir?